PROPERA PUBLICACIO ON LINE DE LA MEVA ULTIMA NOVELA B1

POESIA D'OCTUBRE

CAMINARÉ

Encara que les forces em manquin,
el dolor em prengui per motxilla,
la vista flaquegi fins no veure el paisatge
i ja no senti el cant dels ocells

caminaré...

Encara que no ho aconsegueixi,
que no aparegui l'oportunitat que calia,
no tingui allò que cercava
o que tant havia desitjat

caminaré...

Encara que pel camí no em saludin
ni em reconeguin
i que ningú em cuidi
ni em protegeixi

caminaré...

Encara que els meus errors hi siguin,
els dols persisteixin,
que tothom em senyali
per culpes certes o no

caminaré...

Encara que la sort m'esquivi
la fortuna no em trobi,
la dissort m'aclapari
i res no surti

caminaré...

Perquè cada dia restant
en que obri els ulls a la matinada
aixecaré la mirada cap el cel rogenc
i deixaré que l'aire m'acariciï

Pensaré en el miracle de l'existència
en la immensitat de la vida
en donaré les gràcies
prendré el meu camí

i caminaré.

POEMA DE SETEMBRE

ENTRE EL CEL I LA TERRA

Antoni Fernàndez Solà


Entre el cel i la terra
naixerà un nou país.
De la pau, no de la guerra,
de l'amor i el compromís.

El record dels que no estan
baixarà del nostre cel
i a la terra d'arreu vindran
per recollir el seu anhel.

Des del mar a la serra
sorgirem amb gran passió
i entre el cel i la terra
canviarem tot l'horitzó.

Decidits cap a la glòria
lluitant com a germans
fent el senyal de victòria
donant-nos units les mans.

Els trons del cel d'agost
i les pluges de setembre
ens trauran del fosc congost
recollirem el que se sembra.

Entrada la tardor
totes les fulles cauran
i canviaran de color
quan de nou naixeran.

Ningú no podrà aturar
el que el poble ha decidit
i que amb sang i or escriurà
el destí al nostre pit.

Perque és un sentiment
antic, noble i pur,
nascut del cor de la gent
que mereix un millor futur.

Per molts i per moltes raons
no serà un paradís
però sí el millor dels mons
Catalunya, el meu país.

POESIA D'AGOST

ECHEYDE

Que se detengan las guerras,
que terminen los conflictos y se extingan las venganzas.
Que  acaben los poderes y señoríos y se supriman las esclavitudes.
Que cesen los odios y envidias,
que desaparezcan la soberbia y la opulencia.
Que no reine la desconfianza.
Que termine el sufrimiento.

Porque ningún poder humano, ninguno
podrá nunca con la grandeza de Echeyde.
A quien sólo nos queda honrar con nuestro silencio
y, hollada su cima,
vertiendo, en humilde homenaje,
las lágrimas de nuestra alma.

JO LI DIC BARBARA

JO LI DIC BÀRBARA

250 pàgines.

AUTOR: Valentí Vilaginés.

EDITOR: Apunts Gràfics SL.


El primer que voldria dir és que és una novel·la molt llegívola. Les pàgines passen còmodament,  el relat es segueix be i es pot remprendre sense dificultat (de fet jo me l'he llegit en les nits de tres setmanes)
El nombre de personatges és molt adequat per no perdre's, estan ben definits i els dolents ben caracteritzats (cosa fonamental en una novel·la negra)
La trama es senzilla però no simple, clara però no previsible i ens ensenya la poca distància que hi ha entre la normalitat i la maldat.
L'autor solsoneja moltíssim en els personatges, fets i expressions (molt encertats els apunts finals al respecte) la qual cosa és un regal afegit pels que som solsonins i a mès el coneixem  però també pels que no ho són ja que els permet conèixer coses de la nostra antropologia social. Menció especial a les referències gastronòmiques que converteixen el relat en una autèntica guia de gastronomia local en una espècie de 2x1.
Però el que té de millor per a mi aquesta novel·la és que dóna un gran impuls  al gènere negre solsoní. Una temática, penso jo,  amb moltes possibilitats.
En definitiva, una obra rodona.
I que segueixi.

perquè el Jordi i la Mireia han fet la comunió

PERQUE CONEGUIN EL VALOR DE CONCEPTES COM LA SOLIDARITAT, EL PERDÓ, L'AMISTAT I L'AMOR.
En una reunió informal de pares parlàvem de la comunió. Comentàvem que era bona perque se'ls inculcava aquest valors.
Els pares que els seus fills no la fan deien que evidentment eren valors bons per tant universals i que es podien inculcar sense la necessitat de passar per la murga de dos anys de catequesi i la cerimònia de la comunió.
Nosaltres pensem que aquests valors, expresats en la fe de Déu, prenen tot el sentit. L'amor de Déu ens il·lumina i ens els fa presents, evidents, de manera natural a tots nosaltres i al Jordi i a la Mireia també.

PERQUÈ SÀPIGUIN QUE FORMEN PART DE LA COMUNITAT CRISTIANA.

Ésser part d'una comunitat: la família, els amics, la feina, ens fa definitivament millors. Formar part d'una comunitat és un acte espiritual, transcendent en sí mateix. No abandonem el nostre jo, no quedem esborrats ni alienats, sino que transcendim per a ser part d'una cosa superior, més gran i millor.
El Jordi i la Mireia formen part de la comunitat cristiana i els ho hem de fer saber, els ho hem de fer sentir. Una comunitat heterogènea, contradictòria, potser sí, però que els enriquirà de ben segur.

PERQUÈ SÀPIGUIN QUE DÉU ELS ACOMPANYARÀ SEMPRE.
L'existència humana té molts moments de solitut. No cal haver anat a una muntanya de l'Himalaia per a saber-ho. No és per culpa de ningú, la solitut forma part de la naturalesa de l'ésser humà: única i indivisible.
Estem sols en molts conflictes personals, en decisions claus per a la nostra vida, en la malaltia i en la discapacitat, en l'imponent tràngol de la mort. Ningú no pot viure la nostra vida per nosaltres.
La Mireia i el Jordi han de saber que, inclús en els moments de solitut, de por, de dubte, potser de desesperació Déu sempre estarà al seu costat i podran parlar amb ell, demanar-li ajuda, consol, desfogar-se, inclús enfadar-s'hi. Ell, amb la seva immensa misericòrdia, els rebrà amb els braços oberts, els escoltarà, els acompanyarà i tindrà sempre resposta.

PERQUÈ NOSALTRES COM A PARES...
... ens presentem també en aquesta cel·lebració davant de Déu, reconeixent de manera despullada i sincera la nostra misèria, els nostres dubtes, les nostres contradiccions, les nostres debilitats i defectes, en definitiva la nostra fragilitat humana.
I ho fem per a demanar-li, per pregar-li, per suplicar-li, egoistament, potser sí però amb tota la humilitat de la que som capaços, que vetlli pel Jordi i la Mireia, que ens els cuidi inclús més enllà de quan la nostra espelma humana s'apagui i els doni una llarga vida plena de pau, amor i fe.

QUE AIXÍ SIGUI.

Sant Just. Olius. Solsonès. 24 de maig del 2009.

poesia de juny

Quan val la teva abraçada?
Sentir-me teu,
notar que em tens, embolcallat
i que això és tot el que et cal.

Quines riqueses t'he de donar?
Perquè m'abracis
i en tinguis prou
mentre el temps s'atura
i l'espai queda nu.

I sense respirar,
escoltant el teu cor,
pugui cridar al món
que tu em vols.

POESIA

L'amor veritable
no s'oblida amb el temps
ni s'allunya en la distància.

L'amor verdader
no s'influeix per les opinions
no claudica amb les circumstàncies
ni sucumbeix a l'adversitat.

Perque l'amor de debò
no necessita res.